Fa un mes legiguèri le tras que bon libre Cantar en Pirenèus – Le chant dans les Pyrénées – La canta festiva polifonica en Bigòrra e Quate-Vaths. Ne vos aconselhi la lectura. Ieu i aprenguèri plan de causas sul cant polifonic dins Pirenèus e en mai es un polit libre, plan fait, que se legís aisidament e rapidament. Son tres autors : Pascal Caumont, Gilbert Peyrot e Joan-Loís Lavit, e le libre es fait en tres parts. A cada autor sa part.
Per Gilbert Peyrot es la geografia dels cants. Tant suls endreits ont se canta tala o tala cançon, es a dire una reparticion geografica de las cançons, que suls luòcs cantats, es a dire la preséncia de toponims e lors descripcions fisicas dins las cançons, en ligam quitament amb d’eveniments.
Joan-Loís Lavit, el, dins sa part que se ditz « au fil du genre », estúdia la plaça de las femnas dins las cançons, en un estudi fòrt interessant sus l’imatge, la representacion e la plaça de las femnas dins las cançons, dins les tèxtes de las cançons e non pas dins l’acte de cantar.
La primièra part del libre « Au fil des chants » l’escriguèt Pascal Caumont. Es una part mai generala sul cant polifonic en Bigòrra que nos ensenha tot plen de causas sus la tecnica del cant, suls autors de las cançons, sus las practicas, suls cantaires e las cantairas, suls moments del cant e tanben sul repertòri.
Pascal Caumont es cantaire, cantaire de polifonias, canta dins le grop Vox Bigerri que n’es le director, entre autres, es coordinator del departament de musicas tradicionalas del Conservatòri de Raionament Regional de Tolosa, director artistic del festenal internacional de polifonias « Tarba en Canta », publiquèt amb son associacion Pirèna Immateria dos libres de collectatges de cants polifonics e que te sabi mai. Un òme doncas tant de terren e de practica coma d’estudi e de teoria. Un saberut discret, un òme que se’n pòt fisar. E aquí que pagina 34 del libre ditz aquò a prepaus del repertòri : « Le chant Amor d’Aussau a également fait une percée spectaculaire, il est au programme de presque chaque groupe pyrénéen qui se respecte, présent dans toute cantèra ; le chant O mon país commence à reculer, et le chant Beth chivalièr – La cançon de Barberina qui s’était légèrement éclipsé, est en train de refaire surface. ». Just aprèp un paragraf titolat « La variabilité – Principe du renouveau permanent », just aprèp nos aver explicat çò qu’es le patrimòni cultural immaterial, un patrimòni viu, totjorn en moviment, amb d’elements qu’apareisson e d’autres que desapareisson, aquò que dises : « Ba sabiái, es la vida, es aquò le PCI, es normal… ». BIM ! La senténcia tomba : « le chant O mon país commence à reculer ».
En debuta del mes d’agost de 2014 montèri a la torre del Marboré. Per i montar cal passar jol casco del Marboré. Tot aquò se passa dins Pirenèus. Per aqueles que coneisson pas, son de pics, de soms, en tresplomb del circ de Gavarnia. Patrimòni mondial de l’UNÈSCO. Pirenèus Alts. Per i montar prenguèrem un camin fins al refugi dels Sarradets, dit tanben refugi de la Brèca de Rotland. E òc tot aquò sòna conegut… Gavarnie, Brèche de Roland… De luòcs que i pensavi pas poder arribar de tant que son nauts (mai de 3000 mètres d’altitud pel Marboré) e polits e amb vistas tan remirablas. Mas fin finala… Aprèp un sopar dels solides e una bona nuèit de repaus, la cal passar la brèca e se trapar de l’autre costat de la montanha. Acabada la vista sus Gavarnia, començan las vistas sus l’autra riba, mai seca, mai peirosa. Per nautres, comencèt la vista dins las nívols. I vesiam pas a tres mètres mas i voliái arribar a la torre del Marboré ! I voliái passar al casco del Marboré ! Que sièis meses abans ne’n coneissiái quitament pas le nom.
Alavetz, me diretz, perqué s’i anèron pèrdre dins aquesta montanha que ne’n coneissiá quitament pas le nom qualques temps abans ? Primièr per anar dins la montanha ne’n tornar tastar l’aire fresc e net e daissar l’aire polluït de Tolosa, sentir le gost de l’esfòrç, le patiment de la montada (e de la davalada…), las cuèissas que te dison que vòlon tornar a l’ostal, qu’èran plan dins ton sofà, l’ambient del grop, le sorire e la bona umor del guida. Es de sa fauta. M’aviá mandat un messatge a la prima « S’as una idèia d’un endreit que i volguèsses montar aqueste estiu, ne’n fau la publicitat, fau un grop, e i anam. ». Ma responsa : « Vòli montar al casco del Marboré. »
La rason d’aquesta causida, una vidèo vista sus Youtube, una emocion. Aquesta ↓↓↓
L’imatge es pas bon, la qualitat del son tanpauc benlèu, me’n foti. Voliái anar verificar de mos uèlhs se i èran encara aqueles quatre de Lambrusquèra a cantar aval naut, la voliái aquesta vista, aquela montanha que me fariá dire a ieu tanben : « C’est beau. »
Brèu, i anèri, èra polit polit polit, las nívols se levèron, la vista èra impressionanta, erem a mai de 3000 mètres d’altitud, 3 jorns a montar e davalar, e Gavarnia totjorn tant a te daissar de cuòl.
E dempuèi mai de cinc ans que passèt aquesta istòria me remembri de tot, la vidèo sus internet, l’emocion a l’escotar que me faguèt causir la destinacion de la montanha a faire l’estiu seguent, la beutat dels luòcs, de l’esfòrç e les mercejaments que devi a aquestes 4 cantaires d’aver daissat pas recular O mon país.
J.B.D.